El meu interès pels espais antics i abandonats va sorgir molt abans de la meva relació amb la fotografia. Ja de ben petit, un dels meus espais preferits eren les golfes de la casa dels meus padrins de Bràfim, un espai immens -a mi m'ho semblava en aquell moment- ple d'objectes d'altres èpoques que feien volar la meva imaginació.
Però per trobar la connexió definitiva entre la fotografia i aquesta atracció innata amb els espais decadents hem de viatjar fins a l'any 1994, data en què vaig iniciar la meva activitat laboral en el sector immobiliari. Un bon dia em van enviar a valorar un pis de Tarragona, ubicat a la Rambla Nova, 104, tercera planta. Recordaré sempre aquesta adreça.
El propietari havia mort sense descendència, i els seus hereus, que vivien tots lluny de la ciutat, ens havien enviat les claus perquè procedíssim amb la nostra feina. En obrir la porta, vaig trobar un univers domèstic intacte, cobert de pols i teranyines, amb quadres i objectes personals disposats com si el seu amo hagués de tornar aviat.
Però l’amo mai va tornar.
I aquell darrer cop de porta i aquell últim gir de clau van mantenir aquest univers en silenci, acumulant pols mentre el temps passava en total absència de presència humana.
El propietari havia mort sense descendència, i els seus hereus, que vivien tots lluny de la ciutat, ens havien enviat les claus perquè procedíssim amb la nostra feina. En obrir la porta, vaig trobar un univers domèstic intacte, cobert de pols i teranyines, amb quadres i objectes personals disposats com si el seu amo hagués de tornar aviat.
Però l’amo mai va tornar.
I aquell darrer cop de porta i aquell últim gir de clau van mantenir aquest univers en silenci, acumulant pols mentre el temps passava en total absència de presència humana.
Només el tic-tac del rellotge.
Fins que al rellotge se li va acabar la corda. I després, el silenci més absolut. El no-res. El buit. La Pau.
Aquell dia alguna cosa va canviar en mi; alguna cosa que anys després, gràcies a la fotografia i mitjançant el projecte “La Makineta del Temps” m'ha permès compartir aquelles sensacions del nen que pujava a les golfes de casa dels padrins de Bràfim amb la resta del món.
Avui, quan ja han passat tres dècades d'aquella experiència gairebé religiosa, continuo cercant incansablement aquestes càpsules inalterades, aquells espais on no passa res.
Res, tret del temps.
Aquell dia alguna cosa va canviar en mi; alguna cosa que anys després, gràcies a la fotografia i mitjançant el projecte “La Makineta del Temps” m'ha permès compartir aquelles sensacions del nen que pujava a les golfes de casa dels padrins de Bràfim amb la resta del món.
Avui, quan ja han passat tres dècades d'aquella experiència gairebé religiosa, continuo cercant incansablement aquestes càpsules inalterades, aquells espais on no passa res.
Res, tret del temps.
Jaume Cardona a l'interior de la Tabacalera de Tarragona